Malauradament,
no tornarem enrere
per dansar amb el desig
d'aquelles tardes d'estiu.
Tampoc, passejarem
Per la vora d'aquell riu
que ens picava l'ullet
cada vegada que el miràvem
Perquè atemorits per la
Vermellor de la vergonya
no teníem esma per
mirar-nos els ulls.
Quina imatge més dolça.
Ara que amb els anys
la vermellor no és de vergonya
I les paraules surten disparades.
Però saps que, el riu quan passejo.
Encara em pica l'ullet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada